Remors




Remors: Descripció d'instant.

A cops no és un cop. És un sol ixent.

divendres

Capítol 1:





Obro els ulls. La foscor goteja pel forat del pany. Les cabòries es fan petites, em cauen pel nas i es dissolen al cafè. Un tros de sort se'm fica a la butxaca. Tinc els teus ulls encesos incrustats al pensament.

Recordo aquell dia, quan vam rebentar les parets del temps saltant-nos tots els obstacles, volant a cada passa. Vam veure la lluna i vam respirar fort, desfent els escuts més ben forjats, desfent els nusos dels disgustos i de les pors. Remeno.

Hem travessat el desert de mai no res on preníem el sol a l'ombra eterna d'un roure cremat fa temps. Ara, veiem les ones i ens hi posem bé perquè ens esquitxin, explorem els pous més fondos per conèixer-ne els interiors. Agafem tanda per viure i en sabem més que ningú. Ens perdem pel gust de perdre'ns. Prenem sols i entomem raigs de vida, així, com ho sabem fer, entre roures i rouredes. 
Amb les mans negres de cendra m'enlairo arrapadet al teu cos; busquem ones sota el mar i llum a les cavernes, demanem tanda pel gust de demanar-la.
Et pregunto - Qui és l’últim? -  amb un to educat i en veu baixa prop de l’orella. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada