Puja l’aroma. A vegades el sento el buit viu dins
meu, cap al ventre. Les goges canten una cançó dolça i melancòlica amb una
tonada suau que diu:
- No ho sé, no ho sé, no ho sé...-
Els déus implacables del repetir les acompanyen des
del seu cercle inacabable. Moments en que sento dins la calma del pla. El
silenci gegant, el de les pedres, el de les coses quietes. Et
recordo callant, prement els llavis per no deixar anar paraules que tanmateix
ja eren dites. Empassant-te-les rutinàriament, donant força a les
paraules que vindrien. Aquesta era la manera de fer de la tribu, actuar en el
silenci, sense fer fressa, callar, no dir res, no contestar. Aquest era el teu
crit, l’absència de paraules. Callant cridaves. I cridaves molt.
El buit passejant-me per dins em fa ser budells i
prou. Fem-nos budells i entranyes deixant els caps i els cors abandonats.
Despensem-nos, entortolliguem-nos, siguem res, però siguem. Ens acostumarem al
res, abolirem les estructures, destruirem les fixacions i potser deixarem d’escoltar
els cants suaus. Els déus implacables del sant repetiment es faran
petits, i més petits, ínfims, quotidians. Acceptar-los és fer-se màgic, és deslligar-ho tot, conquerir el dins i el fora.
Encabat, fer una dieta qualsevol per sentir que
sí, que estem preparats per fer-ho bé, per pujar els graons d’un en un i sense
pressa, per beure una cervesa i parlar fent els nostres dies infinits.
Fer cas a la intuïció, no rebutjar pensaments,
desfer-se de la lògica. Aprendre a entendre el que ja saps, ho tens dins.
Intuir. Caure, enamorar-se del caure, notar el buit ben ple, el buit ben ple de
buit. Enmig del vol plantar-se un moment i observar. Posar els peus al fang, regar-se amb aigua de la font, saber si vas o vens, ignorar el no ho sé i notar
el vertigen. Notar la por a les puntes dels dits, ser la por que passeja entre
els aiguamolls i tocar suaument l’escorça de la surera. Esvair els cants amb la pell de l’arbre,
pessigar-lo. Mastegar la pell de la surera i escopir. Treure el tap i observar
el remolí d’aigua escolant-se pel forat.
Ser res. Ser tot. Tot, res. Ser
res.
Partir ametlles amb la pedra de trencar-les. Partir
el silenci, trepitjar-ne les closques escampades amb els peus descalços i
mirar-te les branques amb els ulls clars, amb els llums de dins. Anar al gorg i menjar síndria. Fugir del laberint i respirar prop teu. Notar-te la panxa com
va i ve, provar d’anar al mateix ritme. Dormir.
Tenim el cant de les
goges i la foscor del gorg molt endins.
Cap comentari:
Publica un comentari