Capítol 6:

Puja l’aroma. A vegades el sento el buit viu dins meu, cap al ventre. Les goges canten una cançó dolça i melancòlica amb una tonada suau que diu: 

               - No ho sé, no ho sé, no ho sé...- 

Els déus implacables del repetir les acompanyen des del seu cercle inacabable. Moments en que sento dins la calma del pla. El silenci gegant, el de les pedres, el de les coses quietes. Et recordo callant, prement els llavis per no deixar anar paraules que tanmateix ja eren dites. Empassant-te-les rutinàriament, donant força a les paraules que vindrien. Aquesta era la manera de fer de la tribu, actuar en el silenci, sense fer fressa, callar, no dir res, no contestar. Aquest era el teu crit, l’absència de paraules. Callant cridaves. I cridaves molt.

El buit passejant-me per dins em fa ser budells i prou. Fem-nos budells i entranyes deixant els caps i els cors abandonats. Despensem-nos, entortolliguem-nos, siguem res, però siguem. Ens acostumarem al res, abolirem les estructures, destruirem les fixacions i potser deixarem d’escoltar els cants suaus. Els déus implacables del sant repetiment es faran petits, i més petits, ínfims, quotidians. Acceptar-los és fer-se màgic, és deslligar-ho tot, conquerir el dins i el fora. 

Encabat, fer una dieta qualsevol per sentir que sí, que estem preparats per fer-ho bé, per pujar els graons d’un en un i sense pressa, per beure una cervesa i parlar fent els nostres dies infinits.

Fer cas a la intuïció, no rebutjar pensaments, desfer-se de la lògica. Aprendre a entendre el que ja saps, ho tens dins. Intuir. Caure, enamorar-se del caure, notar el buit ben ple, el buit ben ple de buit. Enmig del vol plantar-se un moment i observar. Posar els peus al fang, regar-se amb aigua de la font, saber si vas o vens, ignorar el no ho sé i notar el vertigen. Notar la por a les puntes dels dits, ser la por que passeja entre els aiguamolls i tocar suaument l’escorça de la surera. Esvair els cants amb la pell de l’arbre, pessigar-lo. Mastegar la pell de la surera i escopir. Treure el tap i observar el remolí d’aigua escolant-se pel forat. 

           Ser res. Ser tot. Tot, res. Ser res.

Partir ametlles amb la pedra de trencar-les. Partir el silenci, trepitjar-ne les closques escampades amb els peus descalços i mirar-te les branques amb els ulls clars, amb els llums de dins. Anar al gorg i menjar síndria. Fugir del laberint i respirar prop teu. Notar-te la panxa com va i ve, provar d’anar al mateix ritme. Dormir. 

Tenim el cant de les goges i la foscor del gorg molt endins.