Remors




Remors: Descripció d'instant.

A cops no és un cop. És un sol ixent.

dissabte

Capítol 7:





Els silencis atapeeixen les cortines que es fan d’un vellut cada cop més gruixut. Tot el que no ens diem s’hi queda enganxat. Les coses que no ens diem són pols, una pols que es fa gran. Els silencis ens exasperen. Els silencis de les coses que no ens diem ens fan vells, ens fan gepes i arrugues, ens aprimen els llavis i ens torcen la boca cap avall. Els silencis de les coses no dites són el fred que tens a dins, el fred que batega pels teus marges.


Somriem, fem-nos gegants.


I que s’escapin els silencis pels nostres hieràtics somriures perpetus. I que tornem a les dones de pèl roig, a les verges negres de peus descalços, a les dones de batalla de guerra mundial, de trinxeres d’amor ardent per les costures i pels replecs. Dones de les que no tenen domador, de les que s’han menjat la vida i en guarden el secret dins el seu ventre. Deixarem les fàbriques de motllos, els ordinadors i la tècnica, tallarem les xarxes i els fils. Beurem vi. Deixarem d’estar sols, de fer-nos propaganda i de creure’ns el paper. Tornarem a perdre mossegant rodes, abandonant molins, entenent el cant del vent, perdent el temps, perdent la por, perdent el món.

Quan es van repartir els papers cavaves un sot per fer un vàter comunitari. Estripaves guions i escopies a l’apuntador. Vam deixar la memòria escrita per ells al portal i vam apagar les màquines amb mil plans assalta murades guardats al sarró. Sense dir-nos, ens vam voler i ens vam demanar llavor.

Déu deu remenar amb cullerot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada