Remors




Remors: Descripció d'instant.

A cops no és un cop. És un sol ixent.

dimarts

Capítol 11:






El fum s’esvaeix. Els finals es tallen amb tisores. Remor de telers guardada al calaixet dels records d'infant als que he fet punta amb la maquineta, volta i volta.  
Veig acostar-se els finals enfilat dalt del pal més alt del vaixell amb la mà estesa sobre els ulls en forma de visera. 

Crido: - Terra a la vista! 

A la fi, veient terra, el sol m'enlluerna i em travessa les parpelles, em bullen les llàgrimes acumulades en grans bosses sota els ulls. Sobreeixint gris em dic: Terra a la vista, terra a la trista. 
En la grisor les llàgrimes no viuen. No es plora al gris. Oh, gris meu, et recordo com si fos ahir que convivíem com germans i flirtejàvem donant-nos alè l'un a l'altre, donant-nos vida i raons, milions de raons. Avui no és ahir. Avui volem ser pomes que han madurat tard i que ja mai juguen a ser ahir. Ahir va ser preciós, i demà ho serà encara més. Demà serem història no contada, fum esvaït, adob o fangar. Formarem part dels ets i els uts, de la cosa grossa, del batec de ruda matemàtica deixant l’aroma als dits d’intersecció molsuts. Els dits que ajunten conjunts, els dits de Montserrat, l’ombra de les mil hores. Sense punt d’intersecció, ni els ets ni els uts troben punts d’ancoratge i es distancien de manera inevitable.