Els silencis atapeeixen les cortines que es fan
d’un vellut cada cop més gruixut. Tot el que no ens diem s’hi queda enganxat.
Les coses que no ens diem són pols, una pols que es fa gran. Els silencis ens
exasperen. Els silencis de les coses que no ens diem ens fan vells, ens fan
gepes i arrugues, ens aprimen els llavis i ens torcen la boca cap avall. Els
silencis de les coses no dites són el fred que tens a dins, el fred que batega
pels teus marges.
Somriem, fem-nos gegants.
I que s’escapin els silencis pels nostres hieràtics
somriures perpetus. I que tornem a les dones de pèl roig, a les verges negres
de peus descalços, a les dones de batalla de guerra mundial, de trinxeres
d’amor ardent per les costures i pels replecs. Dones de les que no tenen
domador, de les que s’han menjat la vida i en guarden el secret dins el seu
ventre. Deixarem les fàbriques de motllos, els ordinadors i la
tècnica, tallarem les xarxes i els fils. Beurem vi. Deixarem d’estar sols, de
fer-nos propaganda i de creure’ns el paper. Tornarem a perdre mossegant rodes,
abandonant molins, entenent el cant del vent, perdent el temps, perdent la por,
perdent el món.
Quan es van repartir els papers cavaves un sot
per fer un vàter comunitari. Estripaves guions i escopies a l’apuntador. Vam deixar
la memòria escrita per ells al portal i vam apagar les màquines amb mil plans
assalta murades guardats al sarró. Sense dir-nos, ens vam voler i ens vam demanar llavor.
Déu deu remenar amb cullerot.
