La cullereta avança contra les busques del rellotge. Sense temps, com si no hi hagués ombres on jaure
a descansar. Enceto un camí partint del bassal i avanço amb passes llargues. De
tant en tant em giro per mirar les petjades humides cada cop menys intenses,
més esborrades, més sense petja. Lluny del toll, deixondit, sento
el bosc sortint-me per la boca. Noto el sotabosc punxant-me el paladar, em
fugen les dreceres i els caminets de cabres. Aspror d’escorça seca, brancam de senderols que puja per la gola cercant cel. Camins
que prenen estranys viaranys, donen deu mil bots o es perden per esvorancs, avencs, cavernes, coves
i torrents que se'n van no sé com cap al cel i cauen en picat sempre sense
avisar. Ben enlaire, desfermat i desarrapat caic sobre teu com pluja fina. M’he
fet d’alabastre per esculpir-me, m’he fet blat sense ser a cap sac. Som el llim
i el fang que es falten a trobar. Ens hem desfet els cors i ens hi rabegem
sense vertigen.
